Als anys noranta les pàgines web i blogs personals eren una part molt important d'internet i estaven molt més presents que avui dia. Abans que les xarxes socials i els cercadors monopolitzessin internet, les webs amateurs eren la regla i Geocities era el proveïdor d'allotjament per tothom qui volia experimentar amb l'HTML, també va ser on els webrings van trobar casa seva. Per aquella època els webrings van ser una eina molt popular que van permetre formar petites comunitats al voltant de temes i interessos en comú.

Els webrings són una tecnologia realment simple, bàsicament no són més que una sèrie de pàgines web enllaçades entre elles de forma circular. Cada una de les webs que hi forma part ha d'incloure una barra de navegació que permet navegar a la següent o anterior web de l'anell. Moltes vegades també s'hi inclou l'opció de visitar-ne una web aleatòria o de vora totes pàgines que en formen part. Navegar pels webrings era sense dubte una experiència digna d'exploradors i aventurers disposats a ser sorpresos a cada click.

A finals dels anys noranta Yahoo va adquirir GeoCities, que a la vegada era propietaria de WebRing.com, la principal eina de gestió de webrings. Pocs mesos després Yahoo! va anunciar grans plans pel nou Yahoo! WebRing, però aquests canvis no van ser populars i va fer que molts usuaris abandonessin aquesta tecnologia. Per una altra banda, els cercadors d'internet també estaven millorant molt i era més fàcil que mai trobar el contingut a internet, fent que els webrings no fossin tan necessaris a l'hora de descobrir pàgines web que ens poguessin interessar.

L'avantatge principal dels webrings era que facilitaven descobrir webs que parlaven d'un tema en comú, i això tenia molt valor en un moment en què els cercadors no tenien la presència ni la importància que tenen avui dia. Però tenien una altra utilitat, que era la de crear petites comunitats entre els creadors d'aquestes pàgines web, una connexió personal al voltant d'un interès comú, una cosa que els cercadors no podien oferir i que es va acabar perdent.

Webrings avui

Els webrings són una d'aquelles relíquies de la internet dels noranta que, igual que el RSS, semblen tornar a estar guanyant adeptes a la Indie Web, alienats per la internet actual i la seva economia de l'atenció.

Segurament hi ha molta nostàlgia entre els que volen recuperar aquesta tecnologia, un intent de tornar a la web que van conèixer ara fa més de vint anys. Però també és cert que avui dia els cercadors d'internet no necessàriament ens donen els resultats més rellevants o interessants, les primeres pàgines estan acaparades per pàgines que han pagat per estar en les primeres posicions o que han optimitzat professionalment els seus continguts per sortir ben posicionats, fent que moltes pàgines web personals i amateurs quedin amagades molt lluny de la primera pàgina.

És inspirador vora com petites comunitats es tornen a formar al voltant d'aquests anells d'enllaços, fent que navegar per internet torni a ser divertit i fent que la xarxa sigui una mica més personal i creativa.

Un espai dedicat al culte i a la meditació, a reconciliar la ment amb el cos i el cos amb la resta. Un espai de silenci i tranquil·litat. Però no aquí, o almenys no avui. Els nens corren per les galeries de colors desgastats pel sol i la pluja, han perdut la brillantor que alguna vegada van tenir. Als nens no sembla importar-los, ni a la bandada de turistes que van amunt i avall amb les seves càmeres, fent fotos a les vistes de la ciutat que queden al davant. Allí hi ha l'estació del tren, més enllà les torres i el parc del districte financer. Al darrere no hi ha res interessant, només és un temple.

#EspiellS01

Vivim a un món en el qual les xarxes socials i els seus algoritmes dicten quins continguts consumim i quines pàgines web visitem. Aquests algoritmes moltes vegades ens presenten contingut que sí que és interessant, al fi al cab ho fan basant-se en tota la informació que han extret dels nostres perfils. Però Internet és molt més que això i hi ha molts racons interessants, inspiradors i fins i tot pertorbadors que passaran desapercebuts si ho deixem tot en mans dels algoritmes.

Aquí hi ha un recull d'enllaços seleccionats a mà que possiblement no et recomanin les teves xarxes socials. Curiositats que he trobat navegant per Internet aquestes darreres setmanes i que deixo aquí a l'abast d'un click.

Això és Cultura Internet.

En català

Mossegalapoma: Mossegalapoma és un podcast de tecnologia, cultura i ciència en català. No soc molt de podcast i normalment al cap de cinc minuts m'he quedat adormit o m'estic avorrint d'una forma espantosa. En canvi els podcasts de Mossegalapoma són dels pocs que escolto de principi a fi, els temes que tracten són actuals i ho fan d'una forma informal i entretinguda. Ay si hi hagués més podcasts com aquest...

Aixeta: Aixeta és una plataforma que connecta creadores i creadors amb el seu públic, els seus fans. Una mena de Patreon, però millor, perquè és en català, i perquè hi ha projectes molt interessants. Hi podem trobar músics, escriptors, revistes, editorials i fins i tot equips de futbol. A Aixeta els mecenes poden subscriure's als seus projectes preferits per donar-los suport econòmic.

A l'ombra del crim: El blog de l'Anna Maria Villalonga, professora, escriptora, investigadora, crítica literària i de cinema. És un blog escrit en català i dedicat a les ressenyes de novel·la negre, un blog perfecte per qui li agradi llegir històries de suspens i crims. Actiu des del 2009, que es diu ràpid, toma ja!

Altres

Datafruits: Datafruits és una ràdio a internet, però al contrari que passa a altres ràdios del mateix estil, a Datafruits la selecció de música es fa per persones de carn i os en lloc de per algoritmes. Es pot escoltar en temps real o es pot consultar el seu arxiu per escoltar o descarregar els programes que ja han emès. Per si no n'hi hagués prou, qualsevol pot participar-hi i tenir el seu espai com a Dj.

This fucked up Homer does not exist: Això és complicat de descriure, direm que és l'Homer Simpson generat per una intel·ligència artificial a la que li falta un bull, i que a més pots comprar com a NFT. Material pels teus malsons, estàs avisat!

Ling your language: Ling your language és un joc que et repta a identificar els idiomes que vas escoltant, i a la vegada també els dona a conèixer al món, ja que la majoria d'idiomes que hi escoltaràs són minoritaris o no estan del tot ben representats a Internet. A més del joc hi ha una secció on explica alguns fets de cada idioma, com els països on es parla o el número de gent que el parla de forma nativa.

#enllaços

Vaig llegir per primera vegada a Haruki Murakami fa poc més d'un any. Vaig començar llegint Tòquio Blues, que possiblement és una de les seves obres més populars i també és una novel·la més bé curta amb unes tres-centes pàgines, comparada amb altres de les seves novel·les que superen tranquil·lament les vuit-centes pàgines. Em va semblar que podia ser una bona introducció a aquest escriptor.

El vaig devorar en qüestió de dies, Tòquio Blues em va tenir enganxat des de la primera pàgina i ja no el vaig poder deixar fins a acabar-lo. La forma en què Murakami explica la història em va semblar hipnòtica, quasi psicodèlica, i em va transportar de ple a un món melancòlic del Tokio dels anys seixanta. Definitivament havia de llegir més llibres d'aquest escriptor.

Uns mesos després vaig llegir Crònica de l'ocell que dona corda al món, escrit amb el particular estil de Murakami que aquesta vegada m'explicava una història que va entre la realitat i la fantasia amb alguns elements esotèrics. Em va enganxar igualment des del principi, però aquesta vegada tot em va resultar més familiar i la lectura continuava tenint aquell efecte hipnòtic que vaig descobrir a Tòquio Blues, era com tornar a casa després de passar uns mesos fora.

En alguns moments no sabia molt bé a on m'estava portant la història de Crònica de l'ocell que dona corda al món ni com acabaria enllaçant tot al final, però vaig entendre que amb Murakami el més important no és el destí final, sinó el camí que t'hi porta, i que cal deixar-se emportar i gaudir de la seva narrativa.

Aquest estiu vaig decidir llegir un altre llibre de Haruki Murakami i vaig triar Kafka a la platja, en general les crítiques són bones i el 2005 va ser el llibre de l'any segons el New York Times. Segurament dels tres llibres aquest és el que s'endinsa més dins del territori de la fantasia i ho fa amb dues històries paral·leles que es complementen l'una a l'altre i que finalment s'acaben trobant en un desenllaç que dona peu a moltes interpretacions.

La primera història ens conta les aventures del personatge principal, Kafka Tamura, un jove de quinze anys que fuig de casa a causa de la seva mala relació amb el seu pare. L'altra història acompanya a un vell anomenat Nakata, que a causa d'un misteriós accident a la seva infància ara té la capacitat de parlar amb els gats. La vida d'aquests dos personatges acaba trobant-se en un punt entre la realitat i la fantasia, amb alguns passatges realment estranys i escenes que posen els pèls de punta.

És un llibre que descriu un món surreal, ple de màgia i personatges estrafolaris. Però aquest llibre no és per tothom, precisament el fet que quedi obert a les interpretacions del lector és el que ha rebut més crítiques. I he de confessar que a mi mateix em va passar això, en acabar el llibre em preguntava que havia passat amb aquest tema o aquell altre i com encaixava tot, però superada aquesta fase em vaig donar per satisfet, és un llibre que vaig gaudir molt.

En qualsevol cas, Murakami és un gran escriptor reconegut tant al seu Japó natal com internacionalment, i crec que val la pena dedicar-li el temps a llegir almenys alguna de les seves novel·les, moltes d'elles traduïdes de forma impecable al català.

El que es veu, un carreró solitari, la part del darrere d'algun altre carrer més animat. Portes blaves i grogues sense cap altre identificador que el seu color, les portes del darrere d'algun edifici al qual s'accedeix per un altre costat. Les màquines d'aire condicionat que impliquen quelcom que no es veu, el silenci trencat pel seu lleu brunzit, la calor humida i enganxosa que no hi fa a dins, la suor que baixa per l'esquena de qui fa la foto, el click de la càmera quan l'objectiu s'obre per deixar passar la llum.

#EspiellS01

El RSS va ser un sistema molt popular als 2000 i moltes pàgines web en feien ús, des de grans mitjans de comunicació fins a petits blogs personals, sempre caracteritzat amb el seu logo taronja. Era una forma en què molta gent es mantenia al dia i consumia el contingut d'Internet abans de les xarxes socials.

Bàsicament RSS és un format de dades destinat a la difusió de contingut. Permet que qualsevol es pugui subscriure a un canal, com pot ser un blog o un podcast, per rebre totes les seves publicacions. Això normalment es fa amb un agregador de notícies o lector de RSS, basta en afegir l'URL de la web que volem seguir per tenir tot el seu contingut a l'abast d'un click, sempre al dia amb les darreres publicacions.

Per aquella època existien molts lectors de RSS, tant a la web com en aplicacions per l'escriptori, Feedly, Bloglines o NetNewsWire són alguns exemples. Fins i tot Google va llançar Google Reader el 2005, que va acabar sent un dels agregadors més populars amb milions d'usuaris.

Va començar a caure en desús quan es van popularitzar les xarxes socials. Al fi a la cap les xarxes socials també permetien seguir a certes persones per rebre totes les seves publicacions, i a més d'una forma molt més senzilla i menys intimidant que el RSS. Però el cop definitiu el va donar el tancament de Google Reader el 2013, que va fer que molts usuaris deixessin de fer servir RSS per passar-se definitivament a les xarxes socials.

A partir d'aquest moment RSS es va convertir en una tecnologia obscura que només feien servir alguns incondicionals. Però en els darrers anys aquest format està tornant a guanyar popularitat, en gran part pel cansament generalitzat quant als fils generats pels algoritmes de les xarxes socials, que dicten quin contingut és el que hem de consumir en cada moment.

Per alguns, el fet de tornar a fer servir el RSS per la difusió i consum de continguts s'ha convertit pràcticament en un acte de protesta contra les grans corporacions que avui dia controlen gran part d'Internet, i ha estat adoptat per una bona part del moviment de la Indie Web.

Avui en dia el lector de RSS més popular sembla ser Feedly i el seu competidor més directe Inoreader. Per Mac, Reeder és un dels millors agregadors, amb NetNewsWire com a alternativa Open Source. Una altra opció que mereix una menció especial és Fraidycat, disponible tant com a extensió del navegador o com aplicació independent i multi-plataforma.

En qualsevol cas l'oferta d'agregadors és variada i qualsevol d'ells permet estar informat amb molta més varietat de l'oferida pels algoritmes de les xarxes socials.

Cada divendres, començant aquesta setmana, publicaré una foto acompanyada d'una descripció que li dona context, explica el moment i dona peu a imaginar.

Espiell fantàstic és un petit projecte a la WWW, un projecte amb un principi i un final, per això pren el concepte de temporades. Aquesta primera temporada consta de vuit episodis que ens porten a un viatge pel sud-est asiàtic. El destí, igual que el pas del temps, és inalterable. La imaginació serà imprescindible.

#EspiellS01

Si has passat algun tems navegant per Internet, possiblement t'hauràs trobat ja amb això que s'anomena Markdown. Sigui participant en àgores, o escrivint a blogs com ESCRIU el suport per Markdown està bastant estès. Però ¿que és el Markdown?.

Es tracta d'un llenguatge de marques, una manera d'estructurar el text, que ens permet convertir-lo automàticament en HTML, el llenguatge de les pàgines web. Markdown és més fàcil d'aprendre, més senzill i més ràpid d'escriure que el HTML, i segueix moltes convencions que ja es fan servir normalment en escriure text pla o correus electrònics.

La millor manera d'entendre que és això de Markdown és veure uns exemples bàsics que ens ajudaran a donar-li forma als nostres texts.

Alguns exemples

Llistes

Les llistes són elements molt pràctics a l'hora d'escriure articles o fins i tot comentaris a Internet. De voler fer-ho amb HTML hauríem de tenir en compte almenys un parell d'etiquetes i tenir cura de col·locar-les correctament. Amb Markdown això resulta molt senzill i ho podem fer igual que ho faríem en escriure un correu electrònic o un text amb el bloc de notes.

* Això és un ítem de la llista
* I això és un altre ítem de la llista

Posant un asterisc al davant de cada element ja tindríem la nostra llista, que en publicar-se a Internet convertida en HTML quedaria així:

• Això és un ítem de la llista
• I això és un altre ítem de la llista

També podríem crear una llista numerada d'igual forma, posant els números al davant de cada element.

1. Això és un ítem de la llista
2. I això és un altre ítem de la llista

No hi ha cap misteri, i en convertir això a codi HTML queda una llista numerada.

1. Això és un ítem de la llista
2. I això és un altre ítem de la llista

Capçaleres

Les capçaleres són un altre element molt útil a l'hora d'estructurar els nostres articles, i amb Markdown també resulta senzill. Només cal afegir coixinets davant del text de capçalera.

# Capçalera de primer nivell
## Capçalera de segon nivell
### Capçalera de tercer nivell

Que una vegada convertit en HTML es transformen automàticament en les etiquetes HTML corresponents.

Capçalera de primer nivell

Capçalera de segon nivell

Capçalera de tercer nivell

Text amb èmfasi

Per donar èmfasi al nostre text ho podem fer envoltant el text en qüestió amb un asterisc per un èmfasi normal, o amb dos asteriscs per un èmfasi fort.

Aquest text té **èmfasi fort**, que normalment es representa amb **negreta**, i *èmfasi* normal, representat habitualment amb *cursiva*.

Aquest text té èmfasi fort, que normalment es representa amb negreta, i èmfasi normal, representat habitualment amb cursiva.

Enllaços

Els enllaços a altres pàgines són pràcticament imprescindibles a la web, i amb Markdown es poden crear indicant l'adreça que volem enllaçar entre parèntesi.

Exemple [Markdown](http://ca.wikipedia.com/wiki/Markdown).

Exemple Markdown.

Més enllà dels bàsics

Amb aquestes quatre coses tenim cobertes pràcticament totes les necessitats que puguem tenir a l'hora d'escriure en format Markdown, però en cas de voler aprofundir més en tot el que ens pot oferir aquest format, el millor lloc per començar és la web oficial del projecte.

Anthony Bourdain va ser un xef americà convertit a escriptor i més tard a presentador de televisió. Va posar fi a la seva vida el 2018.

El seu llibre, Kitchen Confidential, va ser un èxit absolut i va acabar convertint-se en best-seller. El llibre explica els aspectes menys glamurosos de les millors cuines, sempre des del punt de vista àcid de Bourdain. També explica algunes anècdotes personals on ens conta la seva relació amb l'heroïna i altres drogues.

Recordo haver llegit Kitchen Confidential poc després del suïcidi de Bourdain, però feia ja algun temps que havia descobert la seva feina a través de les seves sèries de TV, més concretament va ser Parts Unknown el que em va enganxar absolutament al seu estil tan particular.

A Parts Unknown, Anthony visita diferents països i parla de política i cultura, sempre al voltant d'una taula amb un bon àpat. Va arribar a gravar dotze temporades, visitant països com el Japó, Israel, Kenya, Singapur o Colòmbia. L'episodi més destacat podria ser en el que entrevista a Obama durant la seva visita oficial a Vietnam.

Fa unes setmanes es va estrenar Roadrunner, un documental sobre la vida d'Anthony Bourdain, la seva carrera com a xef i escriptor, la seva transició a presentador de televisió i els seus darrers dies. En el documental apareixen imatges de les seves series de televisió i entrevistes on familiars i amics ens conten l'impacte que Bourdain va tenir a les seves vides. No és un documental alegre o divertit, però és real i autèntic, igual que l'Anthony Bourdain.

Després d'un any i mig de pandèmia i amb casos com els de l'esportista Simon Biles a les olimpíades de Tòquio 2020, la salut mental té més importància que mai.

La meva relació amb l'ansietat ve de fa molt temps. Fa uns anys, per mirar d'entendre-ho millor, vaig estar llegint diferents llibres i en vaig fer aquest resum.

En qualsevol cas, no soc profesional de la salut mental i hi pot haver errors, si creus que necesites ajuda parla amb el teu metge.

Ansietat i por

Són respostes normals a una amenaça percebuda. Activen símptomes mentals desagradables com la sensació d'indefensió, confusió, aprensió, inquietud i pensaments negatius reiterats.

Símptomes

• Dificultat per respirar i sensació d'ofegament.
• Vertigen, sensació d'inestabilitat o debilitat.
• Palpitacions i batecs accelerats del cor.
• Sotracs i tremolors.
• Entumiment o sensació de formigueig.
• Acaloraments o calfreds.
• Dolors o molèsties al pit.
• Por d'estar malalt o morir.
• Transpiració.
• Fogots.
• Nàusea o trastorn abdominal.
• Sensació d'irrealitat.

A algunes persones el fet de pensar en situacions temudes els pot provocar ansietat i atacs de pànic.

Si l'ansietat es produeix només en una situació particular, es diu pànic situacional o fòbic. Si s'activa per pensar en una situació determinada, es diu ansietat anticipatòria o pànic anticipatori.

Trastorn del pànic

La majoria associa vàries activitats o situacions amb els atacs de pànic i comença a evitar aquestes activitats i situacions. A això se li diu trastorn del pànic amb agorafòbia.

Fòbia social

La fòbia social es caracteritza per la por a patir vergonya o humiliació en situacions socials. A conseqüència d'aquesta por s'eviten les situacions on un ha d'actuar i sotmetre's a l'examen dels altres. La fòbia social és una forma extrema d'ansietat d'acompliment.

Unes altres formes comunes: dificultat per fer servir lavabos públics, por a escriure el nom o a firmar en presència d'altres, dificultat per menjar o beure en públic i temor a ruboritzar-se.

Personalitat d'ansietat elevada

• Alt nivell de creativitat. Anticipació negativa, pensar en coses alarmants que podrien ocorre. Imaginar vivament aquestes possibilitats.
• Pensament rígid. Percebre la vida com una sèrie d'alternatives disjuntives. Mode “correcte” de fer les coses.
• Necessitat excessiva d'aprovació. Autoestima baixa o autoacceptació baixa. Depèn dels altres per una sensació d'autovaloració. Això genera por al rebuig que es tradueix en una sensació intensificada a la crítica i dificultat per dir “no” a les exigències dels altres. També provoca tendència a assumir responsabilitats pels sentiments dels altres i a ser massa sensible a les seves necessitats.
• Expectatives extremadament elevades respecte a un mateix. Expectativa elevada de l'acompliment i assoliment major al què s'espera dels altres.
• Perfeccionisme. Combinació d'expectatives elevades, pensament de tot o res i tendència a centrar-se en els seus defectes i errors nimis.
• Necessitat excessiva de mantenir el control. Assigna un valor alt a romandre en calma i mantenir el control. Pot experimentar ansietat intensa, però sembla normal a l'observador accidental. Presenta al món una imatge “apropiada”.
• Supressió d'alguns o tots els sentiments negatius. Suprimeix els sentiments que “no haurien” de sentir-se perquè podria causar pèrdua de control o desaprovació per part dels altres.
• Tendència a no prestar atenció a les necessitats físiques del cos. Actitud que el cos manca d'importància. Els signes procedents del cos no són tinguts en compte o se'ls concedeix una baixa prioritat.

La clau de l'èxit és aprendre a moderar aquestes característiques i aprofitar-les només en les ocasions que resulten apropiades.

Arrels de la personalitat d'ansietat elevada

• Valors o creences de la família a la qual es va criar.
• Mètodes de disciplina emprada per entrenar-lo i socialitzar-lo.
• Models de rol presentats pels adults a la seva vida.
• El seu lloc dins la constel·lació familiar.
• Influències socials i culturals presents en el seu creixement.
• Herència biològica.
• Significat que va donar a cada un d'aquests factors per produir els trets d'ansietat elevada.

Factors que poden produir trets d'ansietat elevada

Només cal la presència d'uns pocs d'aquests factors per produir els trets d'ansietat elevada.

• Alcoholisme a la família.
• Maltractament del nen.
  • Maltractament físic.
  • Maltractament sexual.
  • Abandonament.
  • Castic cruel o inusual extrem i inapropiat per la capacitat d'entendre d'un nen.
• Abandonament emocional. Fallo dels pares en estar emocionalment disponibles per interessar-se, parlar, aixecar en braços o abraçar a un nen.
• Maltractament psicològic. Comunicació recurrent que provoca sofriment mental extrem i innecessari com insults o menyspreus, bloquejant els esforços del nen per autoacceptar-se.
• Model de rol parental ansiós.
• Figura parental o membre de la família crític. Crítica o burla excessiva. Crítica excessiva amb expectatives irreals. Demanda de comportament i aptituds adultes més enllà de la capacitat del nen.
• Regles familiars rígides.

Els meus coneixements del joc mai han passat dels més bàsics, qualsevol cosa més enllà del moviment de les fitxes sempre ha estat un misteri. Però aquestes darreres setmanes, després de molt temps sense jugar, he pogut fer algunes partides i ha acabat convertint-se pràcticament en una obsessió.

Els meus coneixements del joc segueixen sent molt limitats, però he pogut indagar en algunes de les tàctiques bàsiques com els atacs dobles o les clavades. També he pogut llegir sobre algunes de les obertures més conegudes, com l'espanyola o l'obertura italiana.

Això ha canviat la percepció que tenia dels escacs i l'hi ha donat una profunditat estratègica que el fa molt interessant. Les diferents obertures tenen les seves corresponents defenses, que a més porten a diferents tipus de jocs, més o menys ràpids, més o menys agressius.

Les partides que he estat fent estan limitades a deu minuts cada una i m'han servit per posar en pràctica algunes d'aquestes tàctiques que he anat aprenent. De tota manera, sembla que la moda aquests dies són les partides blitz de tres minuts, que em semblen extremadament complicades i que requereixen uns coneixements dels escacs que encara em queden lluny.

Hi ha dues plataformes força populars a l'hora de jugar als escacs. La primera, Chess.com m'agrada especialment pel seu ChessTV que connecta amb streamers d'escacs a Twich. La segona plataforma, Lichess.org té la característica de ser de codi obert, que sempre és un avantatge pels que tenen curiositat per saber com funcionen les coses.

Fa unes setmanes Writefreely va anunciar la seva versió 0.13.1 i després traduir-la ja la tenim disponible a escriu.cat.

Pel moment he mantingut la mateixa configuració, però aquesta nova versió té algunes característiques molt interessants, com el suport per Gopher i la monetització web, que espero poder habilitar en les setmanes vinents una vegada les hagi provat més a fons.

En qualsevol cas, igual que amb la versió 0.12.0, la plantilla d'aquesta nova versió traduida al català es disponible a github per qui la vulgui fer servir.

Ara fa uns dies vaig acabar a @images_ai, un compte de Twitter on es comparteixen imatges generades per intel·ligència artificial a partir d'un text. Els resultats són del més peculiar.

Aquesta imatge no existeix

Generar imatges i fins i tot vídeos amb l'ajuda d'una intel·ligència artificial no és res nou i existeixen molts projectes que ja ho han posat a la pràctica. El cas més conegut segurament és This Person Does Not Exist, que genera imatges de persones que no existeixen. Els resultats són tan bons que molts bots i spammers fan servir aquestes imatges per crear perfils falsos a les xarxes socials.

Portant aquesta idea un pas més enllà, projectes com Generated Photos permeten fins i tot seleccionar certes característiques com el color de la pell i els cabells o l'expressió emocional.

Tractant-se d'Internet tampoc pot faltar This Cat Does Not Exist. En aquest cas el que es generen són imatges de gats en lloc de persones. I seguint amb personatges peluts This Fursona Does Not Exist genera furros també amb l'ajuda de la intel·ligència artificial.

D'aquest estil This Beach Does Not Exist és el que he descobert més recentment. Pot generar imatges de platges que no existeixen, tot i que els resultats són més modests i és fàcil detectar que no són platges reals. Es poden vora textures que no acaben de ser del tot realistes o fins i tot palmeres que semblen levitar al mig del no-res.

Generant imatges a partir de text

Tots aquests projectes generen imatges basant-se en models molt concrets com persones, gats o furros. Aquesta és la diferència més notable amb les generades a @images_ai, que ho fa a partir d'un text genèric i per tant pot generar tota mena d'imatges. Això si, de moment les imatges que genera són de tot menys realistes.

La comunitat darrera de @images_ai ha posat a disposició de qui ho vulgui un sistema per poder generar aquest tipus d'imatges sense tenir grans coneixements informàtics, i seguint les instruccions ens basta canviar uns quants paràmetres d'un formulari per començar a experimentar amb aquesta tecnologia.

Escriu.cat està basat en el software Writefreely, una plataforma de codi obert per crear espais d'escriptura a la web.

L'aspecte de Writefreely és minimalista i centrat en l'escriptura per evitar distraccions tant a l'hora d'escriure com de llegir. Suporta la federació de continguts i és compatible amb el fedivers, i això permet seguir els blogs des de Mastodon i altres plataformes federades.

Tot i això és una plataforma en una fase molt inicial i algunes característiques com el multiidioma tenen un suport limitat. Per traduir l'actual versió 0.12.0 al català hi ha que traduir tots els textos que estan incrustats al codi HTML i Javascript, el que resulta tediós i propens a errors.

Per facilitar l'adopció de Writefreely en català he publicat la traducció que he fet per escriu.cat. D'aquesta manera qualsevol podrà millorar aquesta traducció i fer-la servir a la seva pròpia instància de Writefreely.

Amazônia és la banda sonora que ha compost Jean-Michelle Jarre per l'exhibició immersiva de Sebastião Salgado. Salgado ha viatjat durant sis anys per l'amazona brasilera recollint més de dues-centes fotografies. La música de Jean-Michelle Jarre l'acompanya amb una barreja d'electrònica, instruments orquestrals i sons de l'arxiu del Ethnography Museum of Geneva.

My Favorite Things és possiblement un dels temes més coneguts de John Coltrane. El va tocar al llarg de la seva carrera artística i amb el pas del temps va anar fent-lo més i més llarg, fins al punt que aquesta versió que va tocar a un concert del Japó va durar pràcticament una hora.

Promises està rebent molt bona crítica de la premsa especialitzada i amb raó. Es tracta d'una col·laboració de Floating Points amb el gran saxofonista Pharoah Sanders i la London Symphony Orchestra.

Aquests darrers dies he estat completament enganxat a Radioooo. Una mena de ràdio en streaming que permet escoltar música per país i dècada. He estat gaudint molt especialment amb la música d'Indonèsia dels '70. M'ha semblat una manera genial per descobrir nous grups i sortir de la bombolla de recomanacions d'altres plataformes com Youtube o Spotify.

#QueEsticEscoltant

Bona nit i millor dia O potser siga millor escollir el dia sencer no se tan sols vaig provant😅🤪,au cacau demà més😘.