Lligant Caps

Els meus coneixements del joc mai han passat dels més bàsics, qualsevol cosa més enllà del moviment de les fitxes sempre ha estat un misteri. Però aquestes darreres setmanes, després de molt temps sense jugar, he pogut fer algunes partides i ha acabat convertint-se pràcticament en una obsessió.

Els meus coneixements del joc segueixen sent molt limitats, però he pogut indagar en algunes de les tàctiques bàsiques com els atacs dobles o les clavades. També he pogut llegir sobre algunes de les obertures més conegudes, com l'espanyola o l'obertura italiana.

Això ha canviat la percepció que tenia dels escacs i l'hi ha donat una profunditat estratègica que el fa molt interessant. Les diferents obertures tenen les seves corresponents defenses, que a més porten a diferents tipus de jocs, més o menys ràpids, més o menys agressius.

Les partides que he estat fent estan limitades a deu minuts cada una i m'han servit per posar en pràctica algunes d'aquestes tàctiques que he anat aprenent. De tota manera, sembla que la moda aquests dies són les partides blitz de tres minuts, que em semblen extremadament complicades i que requereixen uns coneixements dels escacs que encara em queden lluny.

Hi ha dues plataformes força populars a l'hora de jugar als escacs. La primera, Chess.com m'agrada especialment pel seu ChessTV que connecta amb streamers d'escacs a Twich. La segona plataforma, Lichess.org té la característica de ser de codi obert, que sempre és un avantatge pels que tenen curiositat per saber com funcionen les coses.

Amazônia és la banda sonora que ha compost Jean-Michelle Jarre per l'exhibició immersiva de Sebastião Salgado. Salgado ha viatjat durant sis anys per l'amazona brasilera recollint més de dues-centes fotografies. La música de Jean-Michelle Jarre l'acompanya amb una barreja d'electrònica, instruments orquestrals i sons de l'arxiu del Ethnography Museum of Geneva.

My Favorite Things és possiblement un dels temes més coneguts de John Coltrane. El va tocar al llarg de la seva carrera artística i amb el pas del temps va anar fent-lo més i més llarg, fins al punt que aquesta versió que va tocar a un concert del Japó va durar pràcticament una hora.

Promises està rebent molt bona crítica de la premsa especialitzada i amb raó. Es tracta d'una col·laboració de Floating Points amb el gran saxofonista Pharoah Sanders i la London Symphony Orchestra.

Aquests darrers dies he estat completament enganxat a Radioooo. Una mena de ràdio en streaming que permet escoltar música per país i dècada. He estat gaudint molt especialment amb la música d'Indonèsia dels '70. M'ha semblat una manera genial per descobrir nous grups i sortir de la bombolla de recomanacions d'altres plataformes com Youtube o Spotify.

#QueEsticEscoltant

Explica aquest article de la BBC que científics dels Estats Units han desenvolupat la pintura més blanca existent fins al moment, ultrablanca.

És una pintura tan blanca que reflecteix el 98% de la llum, mentre les pintures disponibles actualment només la reflecteixen entre un 80% i 90%.

A part de les seves aplicacions pràctiques, com pintar els terrats per millorar la climatització dels habitatges, el món de l'art també s'ha interessat en aquesta pintura, i pel que es veu algun museu vol exposar el blanc més blanc junt amb el negre més negre.

Vantablack, el negre ultranegre

El Vantablack és un material que absorbeix la llum en un 99,9%, absorbeix tanta llum que fa que els objectes semblin completament plans i sense cap mena de profunditat.

Aquest material va causar certa controvèrsia al món de l'art quan l'artista Anish Kapoor va comprar els drets exclusius per fer servir el Vantablack com a material d'art.

Molts artistes van aprofitar aquesta monopolització del Vantablack per fer-ne burla, de les que la més sonada va ser la del també artista Stuart Semple.

Stuart va crear un pigment que va anomenar el rosa més rosa i en va prohibir l'ús a l'Anish Kapoor. Aquest pigment es va fer viral de forma immediata i va acabar arribant l'Anish, que va respondre amb una provocadora foto al seu Instagram.

Black 2.0

Finalment, el 2017, Semple va desenvolupar un prototip de color negre anomenat Black 2.0 i que permet a tothom que ho vulgui fer servir aquest color amb fins artístics.

No cal dir que tant Black 2.0 com altres productes desenvolupats per Semple continuen avui dia prohibits a Anish Kapoor.

Aquestes darreres setmanes he estat escoltant molta música electrònica, principalment sessions d'alguns festivals que s'han publicat a Youtube.

Una de les que més m'ha agrat és la de Alva Noto a l'A L'ARME! Festival 2020. No coneixia aquest artista i aquesta sessió d'electrònica minimalista m'ha tingut completament enganxat. La posada en escena m'ha semblat també una meravella amb un joc de llums i un escenari que acompanya la música.

Al mateix festival també ha tocat Contagious, que ha estat un altre descobriment. Una improvisació que inclou trompetes i tocadiscs entre altres instruments i s'endinsa dins d'un terreny més avant-garde i experimental.

Seguint amb els tocadiscs, el MUSO Culture Festival 2021 ha publicat l'actuació de DJ Krush al temple de Daichuji, a la ciutat de Numazu, amb la idea de capturar l'essència Zen a través del so. La sessió és absolutament atmosfèrica i els sons de la natura es mesclen amb elements més ètnics.

Una altra actuació que també he estat escoltant del MUSO Culture Festival, és la de Yosi Horikawa. Igualment carregada de sons de la natura i gravacions de camp. No coneixia a Yosi Horikawa i ha estat un altre descobriment d'aquestes setmanes.

A Spotify he estat escoltant l'àlbum A Sonic Womb: Live Buchla Performance at Lapsus de la Suzanne Ciani. Aquest concert no és nou, però sempre val la pena escoltar a la Suzanne Ciani tocant els sintetitzadors Buchla.

I una altra llegenda de la música electrònica, Thomas Fehlmann, també ha publicat aquests dies Umarmt.

#QueEsticEscoltant

La ciutat emmurallada de Kowloon, a Hong Kong, és un petit enclavament que ha passat a la historia per ser una anomalia política de l'època colonial britànica.

Els inicis d'aquesta ciutat es remunten a la dinastia Song, quan es va establir com a lloc de vigilància per defensar el comerç de la sal. Però no va ser fins a l'any 1842, una vegada que es va cedir l'illa de Hong Kong a l'imperi britànic, que el govern xinès va sentir la necessitat de construir la muralla defensiva per supervisar la zona i, de passada, impedir més influència britànica de la necessària.

La ciutat emmurallada de Kowloon va ser un assentament densament poblat i pràcticament sense govern.

Al 1898 es signà el conveni per a l'expansió de Hong Kong amb l'annexió dels anomenats Nous Territoris. La ciutat emmurallada va quedar fora d'aquest conveni i el govern xinès decidí incrementar-hi les seves tropes. En aquells moments la població de la ciutat emmurallada era del voltant de les 700 persones, majoritàriament soldats.

Aquesta presencia militar no agradava als britànics que finalment van atacar la ciutat per reclamar-ne també la seva annexió als Nous Territoris. A partir d'aquest moment Kowloon va quedar en un buid legal ja que, per tal d'evitar més conflictes, ni els britànics ni els xinesos se'n van tornar a fer càrrec.

La ciutat de la foscor

La ciutat va quedar al marge de la llei i es va convertir en un formiguer d'activitats il·legals, que van persistir tot i els tímids intents de netejar-la per part dels britànics.

Amb l'arribada dels japonesos durant la segona guerra mundial es va destruir gran part de la ciutat. La muralla es va desmantellar quasi per complet per fer servir els materials a la construcció de l'aeroport de Kai Tak.

En acabar la guerra, els xinesos van reclamar el seu dret sobre Kowloon i milers de refugiats van tornar a ocupar la ciutat. Els britànics van intentar fer-los fora en diverses ocasions però la resistència violenta i l'activitat econòmica, principalment il·legal, van fer que optessin per deixar-ho córrer.

La ciutat estava completament controlada per grups mafiosos com 14K i Sun Yee On.

Pel 1949 Kowloon era un niu de traficants d'opi i heroïna, de prostitució i joc. Metges i dentistes autodidactes operaven al marge de la legalitat i els restaurants que servien carn de gos i de gat es multiplicaven tot i estar prohibits. Els delinqüents corrien a la ciutat emmurallada a la cerca de refugi, ja que la policia rarament si endinsava, i si ho feia, sempre en grup, rebia el rebuig dels seus habitants i la resposta violenta dels traficants. En aquests moments la ciutat estava completament controlada per grups mafiosos com 14K i Sun Yee On.

Tot i això la gran part dels ciutadans de Kowloon no estaven implicats en les activitats il·legals. Eren pobres però majoritàriament feliços, segons expliquen els que vivien allà, ja que per poder sobre-dur la duresa de l'entorn van desenvolupar un gran teixit social i sentit de comunitat, així s'ajudaven cordialment els uns als altres.

Durant els anys 60 es van començar a construir edificis de ciment substituint les antigues vivendes de fusta. Es tractava de construccions cada vegada més altes, sense control, planificació ni supervisió per part de cap arquitecte, fet que va causar que hi hagués centenars de carrers tan estrets que els veïns no podien ni obrir les finestres. La ciutat es va convertir en una serie de carrerons fètids amb goteres degut a les màquines d'aire condicionat i plens de rates.

Les plantes superiors estaven comunicades per ponts i escales que permetien anar d'una punta a l'altre de la ciutat sense baixar al carrer. Els terrats eren el punt de trobada dels veïns, allà els nens saltaven d'un edifici a un altre i feien volar els estels mentre els adults jugaven al ping-pong i escapaven de les claustrofòbiques vivendes.

Els baixos preus de lloguer van atreure petits negocis dedicats a la fabricació de joguines i articles de plàstic, principalment falsificacions que després es venien al mercat negre. Aquest fet va portar encara més escombraries a Kowloon, que ja de per si era un lloc poc higiènic degut a que els serveis municipals eren mínims.

La població no va deixar de creixer i s'estima que a principis dels anys 80 ja hi havia més de 33000 habitants, el que convertiría Kowloon en un dels llocs més densament poblats del món.

Finalment al Gener de 1987 es va decidir el destí de la ciutat emmurallada quan el govern va anunciar els seus plans de derrumbar-la. El procès no va començar fins al Març del 1993 i va acabar a l'Abril de l'any següent. El 1995 el Kowloon Walled City Park, un parc enjardinat, va obrir les seves portes.

A principis dels vuitanta la Roland Corporation va posar a la venda un sintetitzador dissenyat per simular el so del baix elèctric, el Roland TB-303. Només tres anys després va deixar de fabricar-se a causa del seu absolut fracàs.

La seva dificultat a l'hora de programar-lo i el seu so totalment irreal el van fer tremendament impopular entre els músics del moment. A Roland no li va quedar més remei que vendre les unitats que li quedaven a un preu molt reduït per mirar de passar pàgina després d'aquest fiasco tan sonat.

El fiasco que va revolucionar les pistes de balla

Tot hauria quedat aquí si no fos perquè aquestes màquines van continuar circulant al mercat de segona mà quan els músics més consolidats se'n volien desfer.

Així és com un d'aquests TB-303 van arribar a les mans de Phuture, un grup de música house de Chicago, quan buscaven un sintetitzador econòmic per les seves produccions. Si bé el van poder comprar barat, el sintetitzador no tenia manual i no els va quedar més remei que experimentar tocant tots els botons per tal d'entendre com funcionava.

Després d'algunes hores d'experimentar, i encara sense tenir molt clar com funcionava aquella màquina, l'únic que havien aconseguit era un so hipnòtic i bombollejant, que acompanyat dels bombos típics de la música house els hi va semblar prou interessant. Van decidir gravar-ho i portar-li a Ron Hardy, un Dj que tenia fama de punxar música d'artistes locals i arriscar amb els temes més d'avantguarda.

Aquella nit Ron Hardy va punxar quatre vegades el tema de Phuture, la primera vegada que va sonar a la pista de ball només hi va haver cares de sorpresa i la gent, estranyada, va deixar de ballar. Però ja endinsada la nit, i segurament amb l'influència de les drogues, la quarta vegada que la va punxar la gent no podia deixar de ballar i saltar completament esbojarrada.

Ron Hardy va continuar punxant el tema de Phuture que la gent va començar a conèixer com Acid Tracks. Però encara van passar un parell d'anys fins que Phuture va poder publicar-lo oficialment. Aquests van ser els inicis de l'àcid house.

Aquest estil de música, lluny de ser una moda ha acabat tenint una gran influència sobre la música electrònica.

Des de llavors, l'àcid house ha influït altres estils com el techno o més notablement el goa trance, però també la música popular. Són molts artistes que han fet ús del 303 a les seves produccions, des de la música electrònica de Prodigy o Daft Punk a Madonna o Tame Impala.

TB-303 avui

Els TB-303 originals s'han convertit en uns dels sintetitzadors més cobdiciats de la història, convertint-se pràcticament en un objecte de col·leccionistes, però la demanda ha seguit creixent.

Per això en els darrers anys moltes companyies han creat clons del TB-303 imitant els circuits originals per aconseguir el mateix so que els va fer populars. Fins i tot la mateixa Roland els ha recreat amb el TB-03 que manté un disseny molt similar a l'original o el TB-3 amb un estil molt més futurista.

Amb la tornada a la feina després de les vacances de Cap d'Any, m'ha quedat molt poc temps per dedicar-lo a altres coses. Tot i això he pogut trobar algunes estones per estudiar japonès pràcticament cada dia, a vegades només deu minuts i d'altres tota una hora, en qualsevol cas estic prou satisfet perquè la constancia és clau a l'hora d'aprendre.

Una altra cosa que he tingut temps de fer és escoltar música. Això ho puc fer a qualsevol moment, fins i tot mentre treballo, i sempre acabo dedicant-li moltes hores.

En aquest sentit la tornada del podcast Disquietude ha estat tot una sorpresa, es tracta de la tercera entrega que s'ha publicat després d'una parada de més tres anys.

Disquietude recopila les coses més interessants del moment dins de l'electrònica ambiental, i com passa habitualment amb aquest tipus de música, tant es pot escoltar de fons com activament per gaudir de tots els seus matisos.

Seguint amb la música ambient també he estat escoltant Seeing Through Sound de Jon Hassel. Jon Hassel és un dels pioners del que es coneix com a 'Fourth World Music', un estil que combina elements ètnics amb música electrònica.

A la col·laboració entre Speedy J i Deru és especialment interessant veure a Deru improvisant la seva part amb un editor de text fent servir Tidal Cycles. Com ja ha fet altres vegades Speedy J durant aquest últim any es tracta d'una col·laboració en remot entre Rotterdam i Los Angeles.

Chance Meetings de The Bunny Tylers es va publicar a finals del 2017 i és una mescla d'ambient, drons de sintetitzadors i una mena de post-punk. One of These Days és possiblement el highlight de l'àlbum.

I just quan estava acabant d'escriure aquest post s'ha publicat For The First Time de la banda britànica post-punk Black Country, New Road, que pel que sembla està tenint molt bona critica a la premsa especialitzada.

#QueEsticEscoltant

Espia i traïdor de Ben Macintyre és un dels llibres més emocionants que he llegit en els darrers mesos.

Aquest llibre, basat en fets reals, és la història d'Oleg Gordievski, un alt carrec del KGB que a la vegada fa d'informador per l'MI6 britànic durant la guerra freda, un agent doble que decideix passar-se a l'altre bàndol posant en risc la seva vida.

El llibre es podria dividir en tres parts ben definides, a la primera l'escriptor presenta a Gordievski i la seva família, el seu entorn i la seva relació amb el KGB. La segona part tracta del desencant de Gordievski amb les formes de fer de la Unió Soviètica i de com comença a informar a l'MI6. A la tercera i última part l'MI6 aconsegueix exfiltrar a Gordievski del KGB en una emocionant i tensa missió secreta.

L'estil de Ben Macintyre és molt directa i clar, sense floritures literàries. Però així i tot es llegeix com si fos una autèntica novel·la d'espies plena de noms en clau, agents secrets i traïcions. El fet de ser una història real la fa encara més interessant, i les pàgines centrals inclouen fotografies d'algunes de les persones implicades que ajuden a posar-los cara i ulls.

Llegir aquest llibre ha estat com obrir una petita finestra al món de l'espionatge i més concretament del KGB, de la seva corrupció i de la paranoia que tothom pot ser l'enemic.

Aquest any m'he proposat aprendre japonès, o almenys tenir una idea general de l'idioma per entendre i mantenir converses senzilles, de les típiques que un pot necessitar durant un viatge.

Al contrari que altres idiomes asiàtics, com el xinès o el tailandès, el japonès no és un idioma tonal i la pronunciació és semblant als sons que ja tenim al nostre idioma. Això sens dubte facilitarà les coses a l'hora de parlar japonès.

El que sí que sembla més complicat és l'escriptura. Al japonès hi conviuen tres tipus d'escriptura diferents:

  • Els caràcters Hiragana, amb valor fonètic, es fan servir per escriure paraules japoneses.
  • El Katakana, que també és de valor fonètic, s'empra per escriure paraules originàries d'altres idiomes.
  • Finalment el Kanji, d'origen xinès i amb valor conceptual, on cada caràcter pot representar una paraula.

En alguns casos també es fa servir el Romaji, que ve a ser una transcripció del japonès amb caràcters de l'alfabet llatí.

Estudiaré pel meu compte i per fer-ho m'ajudaré de dos llibres, el primer és Japonés desde cero, que sembla ser un dels llibres més recomanats a l'hora de començar amb aquest idioma.

Aquest llibre serà també una introducció a la lectura en japonès, comença amb l'alfabet Romaji i va introduint l'Hiragana de mica en mica. A més, va complementat amb el canal de Youtube Learn Japanase From Zero!.

El segon llibre és Japonés. Método integral, que inclou dos CDs amb àudio i MP3 per ajudar amb la pronunciació. També inclou unes seccions opcionals dedicades a la lectura per introduir-se tant a l'Hiragana com al Katakana i el Kanji.

Aprendre un idioma nou sempre és complicat, més encara si es tracta d'un idioma tan diferent del nostre com el japonès. En qualsevol cas, confio que amb l'ajuda dels llibres i de tots els recursos disponibles a internet podré avançar pel meu compte i aprendre alguna cosa, d'aquí a uns mesos veurem com ha anat tot plegat!

Just fa uns dies vaig acabar de llegir Breath: The New Science of a Lost Art del periodista James Nestor. Al llibre, que consta d'unes dos-centes pàgines, James explica l'evolució del sistema respiratori i com hem perdut l'habilitat de respirar correctament.

Per fer-ho ens conta una sèrie d'anècdotes i experiments en els quals participa per tal d'entendre la importància de la respiració, i com la manera en què respirem pot afectar el nostre cos.

Al final del llibre ens proposa una sèrie d'exercicis de respiració que podem provar. Alguns ja els coneixia de les pràctiques pranaiama del ioga, altres els havia llegit també a The Oxygen Advantage, un altre llibre que també tracta el tema de la respiració, enfocant-lo més a la millora esportiva.

Aquestes són algunes de les tècniques en qüestió. Cal tenir en compte que en cas de voler-les practicar és recomanable fer-ho a un lloc tranquil i segur, no fer-ho quan estàs nadant a la piscina o conduint a l'autopista.

Nadi Shodhana

Aquesta és una de les técniques més conegudes del pranaiama, i suposadament ajuda a reduir l'estrès. Consisteix en respirar alternativament per cada una de les fosses nasals.

  • Amb un dit tapar la fossa nasal dreta, inhalar suaument per l'esquerra.
  • Al acabar l'inhalació, tapar el nas i fer una petita pausa, destapar la fossa nasal dreta per exhalar suaument.
  • Al acabar l'exhalació, tornar a tapar el nas i fer una petita pausa, tornar a destapar la fossa nasal dreta per inhalar.
  • Continuar alternant la respiració durant cinc o deu cicles.

Coordinació respiratòria

La coordinació respiratòria ajuda amb el moviment del diafragma i millora l'eficiència respiratòria.

  • Seure amb l'esquena ben recta.
  • Inspirar suaument pel nas, en acabar la inspiració començar a contar de l'u al deu.
  • A mesura que vas arribant al final de l'expiració seguir comptant amb un xiuxiueig i després només moguen els llavis fins que els pulmons estiguin buits.
  • Repetir entre deu i trenta vegades.

Respiració Ressonant

El James explica al seu llibre que aquesta és una tècnica bàsica i essencial per fer funcionar tots els sistemes del cos amb la màxima eficiència.

  • Inhalar durant cinc segons i mig expandint la panxa i omplint la part d'avall dels pulmons.
  • Sense fer cap pausa exhalar durant cinc segons i mig. Cada respiració hauria de sentir-se com un cercle, sense pauses.
  • Repetir un mínim de deu vegades.

Respiració Buteyko

La respiració Buteyko està composta en diversos mètodes per entrenar la respiració i tractar l'asma, el més conegut és el d'aguantar la respiració.

Primer haurem de fer un petit exercici de diagnòstic per esbrinar la nostra pausa de control.

Pausa de control

  • Amb l'esquena ben recta, exhalar suaument per la boca.
  • En acabar l'exhalació contar el temps que passa fins que notem el primer desig de tornar a respirar. Aquesta és la nostra pausa de control.

Aguantar la respiració

  • Exhalar suaument i aguantar la respiració per la meitat del temps de la nostra pausa de control. (si la nostra pausa de control és de 40 segons, per aquest exercici aguantarem la respiració durant 20 segons).
  • Repetir entre 100 i 500 vegades al dia.

Tummo o respiració Wim Hof

  • Estirat a terra fer trenta respiracions profundes i molt ràpides a la boca de l'estómac. A ser possible respiraran sempre pel nas.
  • En acabar les trenta respiracions ràpides, exhalar deixant un quart de l'aire als pulmons i aguantar la respiració el temps que sigui possible.
  • En arribar al límit inhalar i tornar a aguantar la respiració uns altres quinze segons. Exhalar i començar de nou les respiracions ràpides.
  • Repetir tot el cicle al menys tres vegades.

La respiració Wim Hof rep el nom per l'esportista Wim Hof, també conegut com a Iceman per la seva habilitat d'aguantar temperatures realment baixes, habilitat que ell atribueix a aquesta tècnica de respiració.

A part d'aquestes tècniques de respiració, n'hi ha d'altres com la Sudarashan Kriya, la respiració Sitali o la respiració 4-7-8. I cada una d'elles pot resultar més o menys interessant si es combina amb esport, meditació o ioga.

  1. Breath: The New Science of a Lost Art
  2. The Oxygen Advantage