irise

Aquesta setmana he publicat mossegades d'hiragana, una petita eina que m'ajuda a repassar els caràcters hiragana del japonès.

Si segueixes el blog, segurament saps que aquest any vaig començar a aprendre japonès, ho estic fent principalment amb el llibre (Japonés desde cero que ho fa d'una forma força amena i senzilla. Aquest llibre introdueix l'hiragana de mica en mica, uns pocs caràcters a cada nova lliçó. Per una part això està bé perquè no t'obliga a memoritzar-ho tot de cop, però per un altre pot ser una mica confós tenir paraules mig escrites en hiragana i mig en romanji.

El cas és que tinc mala memòria, no és una novetat que m'agafi per sorpresa, i a mesura que he anat introduint més caràcters de l'hiragana m'ha estat costant més memoritzar-los tots. La tècnica que he trobat més útil és la d'escriure'ls una vegada i una altra, això m'ajuda amb l'escriptura del caràcter i amb la memorització. Però al final sempre acabo escrivint-los en el mateix ordre i em surten tots de carrera un rere l'altre, a l'hora d'identificar-los per separat a vegades em segueix costant més del que m'agradaria.

Així que per complementar la tècnica d'escriure'ls repetidament, vaig fer una petita eina que em pregunta els caràcters de forma aleatòria junt amb tres possibles solucions. Això m'està servint per practicar i m'ajuda a identificar-los millor.

Com a curiositat, quan vaig començar a introduir l'hiragana a l'aplicació vaig vora que a la Viquipèdia hi ha dos caràcters que no apareixen al llibre, es tracta de ゐ i ゑ que pel que sembla estan obsolets. Així que igual que el llibre els he deixat fora.

En un primer moment vaig pensar a posar-li també un sistema de punts per saber quants n'he fet bé i quants malament, però finalment ho vaig descartar. Aquests sistemes de gamificació l'únic que cerquen és crear un repte per generar engagment, més participació, vaja, i no soc molt favorable a aquest tipus de tàctiques. Al final això és una eina que he fet per mi i que m'ajuda a l'hora d'aprendre hiragana, la poso a internet per si li és útil a algú altre, i ho he fet amb els mateixos principis que aquest blog. No hi ha cookies de seguiment, no hi ha sistema d'analítiques, no hi ha publicitat ni pop-ups que et demanin dades.

Si estàs aprenent japonès i et trobes en el punt d'aprendre hiragana, pot ser que mossegades d'hiragana et resulti pràctic, si és així m'agradarà saber-ho vio mastodont @EscriuCat@mastodont.cat o Twitter @EscriuCat.

A vegades un llibre et porta a un altre, passa que el protagonista del llibre que estàs llegint cita un autor o una frase enginyosa d'algun altre llibre, i en aquell moment acaba de plantar la llavor de la curiositat al teu cervell. A partir d'aquell moment és una tasca pendent, una investigació que s'ha de dur a terme, a partir d'aquell moment has de saciar la teva curiositat llegint aquell autor o aquell llibre que el protagonista del moment acaba de citar.

Això mateix em va passar amb el llibre de Amor Towles, Un Caballero en Moscú, quan en un moment donat el protagonista cita el sublim principi d'un llibre de Leo Tolstoy. Per què no havia llegit mai a Tolstoy? i allí mateix vaig decidir que no podia deixar passar més temps i Anna Karènina va quedar el primer de la meva llarga llista de llibres a llegir.

Però parlem primer del comte Alexander Rostov, el protagonista incendiari que em va obligar a llegir un clàssic de la literatura russa, el personatge al qual acaben de sentenciar a viure la resta dels seus dies a l'Hotel Metropol. Un personatge d'orígens nobles i acostumat als luxes propis de l'aristocràcia, condemnat a viure de la forma més austera possible sense sortir del que possiblement és l'hotel més luxós de tota Rússia. El personatge que decideix que no perdrà mai la classe, que continuarà sent tot un gentleman passi el que passi i que aquest sobtat canvi a la seva vida no el farà perdre els papers.

Ell és el culpable de plantar la llavor de la curiositat, ho fa quan seu a llegir un llibre al petit àtic de l'hotel, quan ell mateix es meravella pel començament d'aquell llibre que està llegint i a la vegada em meravello jo com si també l'estigués llegint en aquell moment. Ell és l'excèntric protagonista del que podria ser un drama, una història fosca de tristor i decadència, una història avorrida i monòtona a la qual no passa mai res, però l'actitud de Rostov la converteix en una història d'enginy, adaptació i autodescobriment, d'amor i amistat amb el rerefons d'una revolució política i social que el confronta amb l'adversitat.

Parlem ara de l'Anna Karènina, la protagonista del llibre de Tolstoy, i tornem a la pregunta Per què no havia llegit mai a Tolstoy?. La resposta és simplement que els clàssics m'avorreixen, estan desfasats, moltes vegades mal traduïts o escrits amb un llenguatge arcaic que els fa difícil de gaudir. Tenia que triar bé l'edició, no volia acabar llegint un llibre traduït amb Google Translate, i finalment em vaig decidir per l'edició traduïda al castellà per Víctor Gallego, que és tan impecable com el tren que acaba atropellant a l'Anna. Spoiler Alert, mira, el llibre es va publicar el 1878 i crec que ja es pot explicar la trama i fins i tot el final.

Diu el Víctor Gallego que aquest llibre és una fabula sobre la cerca de la felicitat, i també és un llibre sobre les relacions humanes, sobre la hipocresia i les aparences, la gelosia i la fidelitat, la religió i la passió. És un llibre que tracta molts temes diferents, que en alguns casos efectivament han quedat desfasats i convé posar en context, perquè ja hem superat el feudalisme i som tots homes i dones lliures, veritat?

En algun moment abans de començar-lo a llegir, vaig pensar que aquest llibre tindria en mi el mateix efecte que la morfina que consumeix l'Anna per dormir, però no va ser així, de fet, normalment miro de regalar els llibres que acabo de llegir perquè algú altre els pugui gaudir, però en el cas d'Anna Karènina l'he guardat en una estanteria per tornar-lo a llegir, a ser possible mentre creuo Rússia a bord del transsiberià i viatjo no només físicament, sinó també amb la imaginació que inspira aquest clàssic.

Vaig llegir per primera vegada a Haruki Murakami fa poc més d'un any. Vaig començar llegint Tòquio Blues, que possiblement és una de les seves obres més populars i també és una novel·la més bé curta amb unes tres-centes pàgines, comparada amb altres de les seves novel·les que superen tranquil·lament les vuit-centes pàgines. Em va semblar que podia ser una bona introducció a aquest escriptor.

El vaig devorar en qüestió de dies, Tòquio Blues em va tenir enganxat des de la primera pàgina i ja no el vaig poder deixar fins a acabar-lo. La forma en què Murakami explica la història em va semblar hipnòtica, quasi psicodèlica, i em va transportar de ple a un món melancòlic del Tokio dels anys seixanta. Definitivament havia de llegir més llibres d'aquest escriptor.

Uns mesos després vaig llegir Crònica de l'ocell que dona corda al món, escrit amb el particular estil de Murakami que aquesta vegada m'explicava una història que va entre la realitat i la fantasia amb alguns elements esotèrics. Em va enganxar igualment des del principi, però aquesta vegada tot em va resultar més familiar i la lectura continuava tenint aquell efecte hipnòtic que vaig descobrir a Tòquio Blues, era com tornar a casa després de passar uns mesos fora.

En alguns moments no sabia molt bé a on m'estava portant la història de Crònica de l'ocell que dona corda al món ni com acabaria enllaçant tot al final, però vaig entendre que amb Murakami el més important no és el destí final, sinó el camí que t'hi porta, i que cal deixar-se emportar i gaudir de la seva narrativa.

Aquest estiu vaig decidir llegir un altre llibre de Haruki Murakami i vaig triar Kafka a la platja, en general les crítiques són bones i el 2005 va ser el llibre de l'any segons el New York Times. Segurament dels tres llibres aquest és el que s'endinsa més dins del territori de la fantasia i ho fa amb dues històries paral·leles que es complementen l'una a l'altre i que finalment s'acaben trobant en un desenllaç que dona peu a moltes interpretacions.

La primera història ens conta les aventures del personatge principal, Kafka Tamura, un jove de quinze anys que fuig de casa a causa de la seva mala relació amb el seu pare. L'altra història acompanya a un vell anomenat Nakata, que a causa d'un misteriós accident a la seva infància ara té la capacitat de parlar amb els gats. La vida d'aquests dos personatges acaba trobant-se en un punt entre la realitat i la fantasia, amb alguns passatges realment estranys i escenes que posen els pèls de punta.

És un llibre que descriu un món surreal, ple de màgia i personatges estrafolaris. Però aquest llibre no és per tothom, precisament el fet que quedi obert a les interpretacions del lector és el que ha rebut més crítiques. I he de confessar que a mi mateix em va passar això, en acabar el llibre em preguntava que havia passat amb aquest tema o aquell altre i com encaixava tot, però superada aquesta fase em vaig donar per satisfet, és un llibre que vaig gaudir molt.

En qualsevol cas, Murakami és un gran escriptor reconegut tant al seu Japó natal com internacionalment, i crec que val la pena dedicar-li el temps a llegir almenys alguna de les seves novel·les, moltes d'elles traduïdes de forma impecable al català.

Anthony Bourdain va ser un xef americà convertit a escriptor i més tard a presentador de televisió. Va posar fi a la seva vida el 2018.

El seu llibre, Kitchen Confidential, va ser un èxit absolut i va acabar convertint-se en best-seller. El llibre explica els aspectes menys glamurosos de les millors cuines, sempre des del punt de vista àcid de Bourdain. També explica algunes anècdotes personals on ens conta la seva relació amb l'heroïna i altres drogues.

Recordo haver llegit Kitchen Confidential poc després del suïcidi de Bourdain, però feia ja algun temps que havia descobert la seva feina a través de les seves sèries de TV, més concretament va ser Parts Unknown el que em va enganxar absolutament al seu estil tan particular.

A Parts Unknown, Anthony visita diferents països i parla de política i cultura, sempre al voltant d'una taula amb un bon àpat. Va arribar a gravar dotze temporades, visitant països com el Japó, Israel, Kenya, Singapur o Colòmbia. L'episodi més destacat podria ser en el que entrevista a Obama durant la seva visita oficial a Vietnam.

Fa unes setmanes es va estrenar Roadrunner, un documental sobre la vida d'Anthony Bourdain, la seva carrera com a xef i escriptor, la seva transició a presentador de televisió i els seus darrers dies. En el documental apareixen imatges de les seves series de televisió i entrevistes on familiars i amics ens conten l'impacte que Bourdain va tenir a les seves vides. No és un documental alegre o divertit, però és real i autèntic, igual que l'Anthony Bourdain.

Després d'un any i mig de pandèmia i amb casos com els de l'esportista Simon Biles a les olimpíades de Tòquio 2020, la salut mental té més importància que mai.

La meva relació amb l'ansietat ve de fa molt temps. Fa uns anys, per mirar d'entendre-ho millor, vaig estar llegint diferents llibres i en vaig fer aquest resum.

En qualsevol cas, no soc profesional de la salut mental i hi pot haver errors, si creus que necesites ajuda parla amb el teu metge.

Ansietat i por

Són respostes normals a una amenaça percebuda. Activen símptomes mentals desagradables com la sensació d'indefensió, confusió, aprensió, inquietud i pensaments negatius reiterats.

Símptomes

  • Dificultat per respirar i sensació d'ofegament.
  • Vertigen, sensació d'inestabilitat o debilitat.
  • Palpitacions i batecs accelerats del cor.
  • Sotracs i tremolors.
  • Entumiment o sensació de formigueig.
  • Acaloraments o calfreds.
  • Dolors o molèsties al pit.
  • Por d'estar malalt o morir.
  • Transpiració.
  • Fogots.
  • Nàusea o trastorn abdominal.
  • Sensació d'irrealitat.

A algunes persones el fet de pensar en situacions temudes els pot provocar ansietat i atacs de pànic.

Si l'ansietat es produeix només en una situació particular, es diu pànic situacional o fòbic. Si s'activa per pensar en una situació determinada, es diu ansietat anticipatòria o pànic anticipatori.

Trastorn del pànic

La majoria associa vàries activitats o situacions amb els atacs de pànic i comença a evitar aquestes activitats i situacions. A això se li diu trastorn del pànic amb agorafòbia.

Fòbia social

La fòbia social es caracteritza per la por a patir vergonya o humiliació en situacions socials. A conseqüència d'aquesta por s'eviten les situacions on un ha d'actuar i sotmetre's a l'examen dels altres. La fòbia social és una forma extrema d'ansietat d'acompliment.

Unes altres formes comunes: dificultat per fer servir lavabos públics, por a escriure el nom o a firmar en presència d'altres, dificultat per menjar o beure en públic i temor a ruboritzar-se.

Personalitat d'ansietat elevada

  • Alt nivell de creativitat. Anticipació negativa, pensar en coses alarmants que podrien ocorre. Imaginar vivament aquestes possibilitats.
  • Pensament rígid. Percebre la vida com una sèrie d'alternatives disjuntives. Mode “correcte” de fer les coses.
  • Necessitat excessiva d'aprovació. Autoestima baixa o autoacceptació baixa. Depèn dels altres per una sensació d'autovaloració. Això genera por al rebuig que es tradueix en una sensació intensificada a la crítica i dificultat per dir “no” a les exigències dels altres. També provoca tendència a assumir responsabilitats pels sentiments dels altres i a ser massa sensible a les seves necessitats.
  • Expectatives extremadament elevades respecte a un mateix. Expectativa elevada de l'acompliment i assoliment major al què s'espera dels altres.
  • Perfeccionisme. Combinació d'expectatives elevades, pensament de tot o res i tendència a centrar-se en els seus defectes i errors nimis.
  • Necessitat excessiva de mantenir el control. Assigna un valor alt a romandre en calma i mantenir el control. Pot experimentar ansietat intensa, però sembla normal a l'observador accidental. Presenta al món una imatge “apropiada”.
  • Supressió d'alguns o tots els sentiments negatius. Suprimeix els sentiments que “no haurien” de sentir-se perquè podria causar pèrdua de control o desaprovació per part dels altres.
  • Tendència a no prestar atenció a les necessitats físiques del cos. Actitud que el cos manca d'importància. Els signes procedents del cos no són tinguts en compte o se'ls concedeix una baixa prioritat.

La clau de l'èxit és aprendre a moderar aquestes característiques i aprofitar-les només en les ocasions que resulten apropiades.

Arrels de la personalitat d'ansietat elevada

  • Valors o creences de la família a la qual es va criar.
  • Mètodes de disciplina emprada per entrenar-lo i socialitzar-lo.
  • Models de rol presentats pels adults a la seva vida.
  • El seu lloc dins la constel·lació familiar.
  • Influències socials i culturals presents en el seu creixement.
  • Herència biològica.
  • Significat que va donar a cada un d'aquests factors per produir els trets d'ansietat elevada.

Factors que poden produir trets d'ansietat elevada

Només cal la presència d'uns pocs d'aquests factors per produir els trets d'ansietat elevada.

  • Alcoholisme a la família.
  • Maltractament del nen.
    • Maltractament físic.
    • Maltractament sexual.
    • Abandonament.
    • Castic cruel o inusual extrem i inapropiat per la capacitat d'entendre d'un nen.
  • Abandonament emocional. Fallo dels pares en estar emocionalment disponibles per interessar-se, parlar, aixecar en braços o abraçar a un nen.
  • Maltractament psicològic. Comunicació recurrent que provoca sofriment mental extrem i innecessari com insults o menyspreus, bloquejant els esforços del nen per autoacceptar-se.
  • Model de rol parental ansiós.
  • Figura parental o membre de la família crític. Crítica o burla excessiva. Crítica excessiva amb expectatives irreals. Demanda de comportament i aptituds adultes més enllà de la capacitat del nen.
  • Regles familiars rígides.

Els meus coneixements del joc mai han passat dels més bàsics, qualsevol cosa més enllà del moviment de les fitxes sempre ha estat un misteri. Però aquestes darreres setmanes, després de molt temps sense jugar, he pogut fer algunes partides i ha acabat convertint-se pràcticament en una obsessió.

Els meus coneixements del joc segueixen sent molt limitats, però he pogut indagar en algunes de les tàctiques bàsiques com els atacs dobles o les clavades. També he pogut llegir sobre algunes de les obertures més conegudes, com l'espanyola o l'obertura italiana.

Això ha canviat la percepció que tenia dels escacs i l'hi ha donat una profunditat estratègica que el fa molt interessant. Les diferents obertures tenen les seves corresponents defenses, que a més porten a diferents tipus de jocs, més o menys ràpids, més o menys agressius.

Les partides que he estat fent estan limitades a deu minuts cada una i m'han servit per posar en pràctica algunes d'aquestes tàctiques que he anat aprenent. De tota manera, sembla que la moda aquests dies són les partides blitz de tres minuts, que em semblen extremadament complicades i que requereixen uns coneixements dels escacs que encara em queden lluny.

Hi ha dues plataformes força populars a l'hora de jugar als escacs. La primera, Chess.com m'agrada especialment pel seu ChessTV que connecta amb streamers d'escacs a Twich. La segona plataforma, Lichess.org té la característica de ser de codi obert, que sempre és un avantatge pels que tenen curiositat per saber com funcionen les coses.

Amazônia és la banda sonora que ha compost Jean-Michelle Jarre per l'exhibició immersiva de Sebastião Salgado. Salgado ha viatjat durant sis anys per l'amazona brasilera recollint més de dues-centes fotografies. La música de Jean-Michelle Jarre l'acompanya amb una barreja d'electrònica, instruments orquestrals i sons de l'arxiu del Ethnography Museum of Geneva.

My Favorite Things és possiblement un dels temes més coneguts de John Coltrane. El va tocar al llarg de la seva carrera artística i amb el pas del temps va anar fent-lo més i més llarg, fins al punt que aquesta versió que va tocar a un concert del Japó va durar pràcticament una hora.

Promises està rebent molt bona crítica de la premsa especialitzada i amb raó. Es tracta d'una col·laboració de Floating Points amb el gran saxofonista Pharoah Sanders i la London Symphony Orchestra.

Aquests darrers dies he estat completament enganxat a Radioooo. Una mena de ràdio en streaming que permet escoltar música per país i dècada. He estat gaudint molt especialment amb la música d'Indonèsia dels '70. M'ha semblat una manera genial per descobrir nous grups i sortir de la bombolla de recomanacions d'altres plataformes com Youtube o Spotify.

#QueEsticEscoltant

Explica aquest article de la BBC que científics dels Estats Units han desenvolupat la pintura més blanca existent fins al moment, ultrablanca.

És una pintura tan blanca que reflecteix el 98% de la llum, mentre les pintures disponibles actualment només la reflecteixen entre un 80% i 90%.

A part de les seves aplicacions pràctiques, com pintar els terrats per millorar la climatització dels habitatges, el món de l'art també s'ha interessat en aquesta pintura, i pel que es veu algun museu vol exposar el blanc més blanc junt amb el negre més negre.

Vantablack, el negre ultranegre

El Vantablack és un material que absorbeix la llum en un 99,9%, absorbeix tanta llum que fa que els objectes semblin completament plans i sense cap mena de profunditat.

Aquest material va causar certa controvèrsia al món de l'art quan l'artista Anish Kapoor va comprar els drets exclusius per fer servir el Vantablack com a material d'art.

Molts artistes van aprofitar aquesta monopolització del Vantablack per fer-ne burla, de les que la més sonada va ser la del també artista Stuart Semple.

Stuart va crear un pigment que va anomenar el rosa més rosa i en va prohibir l'ús a l'Anish Kapoor. Aquest pigment es va fer viral de forma immediata i va acabar arribant l'Anish, que va respondre amb una provocadora foto al seu Instagram.

Black 2.0

Finalment, el 2017, Semple va desenvolupar un prototip de color negre anomenat Black 2.0 i que permet a tothom que ho vulgui fer servir aquest color amb fins artístics.

No cal dir que tant Black 2.0 com altres productes desenvolupats per Semple continuen avui dia prohibits a Anish Kapoor.

Aquestes darreres setmanes he estat escoltant molta música electrònica, principalment sessions d'alguns festivals que s'han publicat a Youtube.

Una de les que més m'ha agrat és la de Alva Noto a l'A L'ARME! Festival 2020. No coneixia aquest artista i aquesta sessió d'electrònica minimalista m'ha tingut completament enganxat. La posada en escena m'ha semblat també una meravella amb un joc de llums i un escenari que acompanya la música.

Al mateix festival també ha tocat Contagious, que ha estat un altre descobriment. Una improvisació que inclou trompetes i tocadiscs entre altres instruments i s'endinsa dins d'un terreny més avant-garde i experimental.

Seguint amb els tocadiscs, el MUSO Culture Festival 2021 ha publicat l'actuació de DJ Krush al temple de Daichuji, a la ciutat de Numazu, amb la idea de capturar l'essència Zen a través del so. La sessió és absolutament atmosfèrica i els sons de la natura es mesclen amb elements més ètnics.

Una altra actuació que també he estat escoltant del MUSO Culture Festival, és la de Yosi Horikawa. Igualment carregada de sons de la natura i gravacions de camp. No coneixia a Yosi Horikawa i ha estat un altre descobriment d'aquestes setmanes.

A Spotify he estat escoltant l'àlbum A Sonic Womb: Live Buchla Performance at Lapsus de la Suzanne Ciani. Aquest concert no és nou, però sempre val la pena escoltar a la Suzanne Ciani tocant els sintetitzadors Buchla.

I una altra llegenda de la música electrònica, Thomas Fehlmann, també ha publicat aquests dies Umarmt.

#QueEsticEscoltant

La ciutat emmurallada de Kowloon, a Hong Kong, és un petit enclavament que ha passat a la historia per ser una anomalia política de l'època colonial britànica.

Els inicis d'aquesta ciutat es remunten a la dinastia Song, quan es va establir com a lloc de vigilància per defensar el comerç de la sal. Però no va ser fins a l'any 1842, una vegada que es va cedir l'illa de Hong Kong a l'imperi britànic, que el govern xinès va sentir la necessitat de construir la muralla defensiva per supervisar la zona i, de passada, impedir més influència britànica de la necessària.

La ciutat emmurallada de Kowloon va ser un assentament densament poblat i pràcticament sense govern.

Al 1898 es signà el conveni per a l'expansió de Hong Kong amb l'annexió dels anomenats Nous Territoris. La ciutat emmurallada va quedar fora d'aquest conveni i el govern xinès decidí incrementar-hi les seves tropes. En aquells moments la població de la ciutat emmurallada era del voltant de les 700 persones, majoritàriament soldats.

Aquesta presencia militar no agradava als britànics que finalment van atacar la ciutat per reclamar-ne també la seva annexió als Nous Territoris. A partir d'aquest moment Kowloon va quedar en un buid legal ja que, per tal d'evitar més conflictes, ni els britànics ni els xinesos se'n van tornar a fer càrrec.

La ciutat de la foscor

La ciutat va quedar al marge de la llei i es va convertir en un formiguer d'activitats il·legals, que van persistir tot i els tímids intents de netejar-la per part dels britànics.

Amb l'arribada dels japonesos durant la segona guerra mundial es va destruir gran part de la ciutat. La muralla es va desmantellar quasi per complet per fer servir els materials a la construcció de l'aeroport de Kai Tak.

En acabar la guerra, els xinesos van reclamar el seu dret sobre Kowloon i milers de refugiats van tornar a ocupar la ciutat. Els britànics van intentar fer-los fora en diverses ocasions però la resistència violenta i l'activitat econòmica, principalment il·legal, van fer que optessin per deixar-ho córrer.

La ciutat estava completament controlada per grups mafiosos com 14K i Sun Yee On.

Pel 1949 Kowloon era un niu de traficants d'opi i heroïna, de prostitució i joc. Metges i dentistes autodidactes operaven al marge de la legalitat i els restaurants que servien carn de gos i de gat es multiplicaven tot i estar prohibits. Els delinqüents corrien a la ciutat emmurallada a la cerca de refugi, ja que la policia rarament si endinsava, i si ho feia, sempre en grup, rebia el rebuig dels seus habitants i la resposta violenta dels traficants. En aquests moments la ciutat estava completament controlada per grups mafiosos com 14K i Sun Yee On.

Tot i això la gran part dels ciutadans de Kowloon no estaven implicats en les activitats il·legals. Eren pobres però majoritàriament feliços, segons expliquen els que vivien allà, ja que per poder sobre-dur la duresa de l'entorn van desenvolupar un gran teixit social i sentit de comunitat, així s'ajudaven cordialment els uns als altres.

Durant els anys 60 es van començar a construir edificis de ciment substituint les antigues vivendes de fusta. Es tractava de construccions cada vegada més altes, sense control, planificació ni supervisió per part de cap arquitecte, fet que va causar que hi hagués centenars de carrers tan estrets que els veïns no podien ni obrir les finestres. La ciutat es va convertir en una serie de carrerons fètids amb goteres degut a les màquines d'aire condicionat i plens de rates.

Les plantes superiors estaven comunicades per ponts i escales que permetien anar d'una punta a l'altre de la ciutat sense baixar al carrer. Els terrats eren el punt de trobada dels veïns, allà els nens saltaven d'un edifici a un altre i feien volar els estels mentre els adults jugaven al ping-pong i escapaven de les claustrofòbiques vivendes.

Els baixos preus de lloguer van atreure petits negocis dedicats a la fabricació de joguines i articles de plàstic, principalment falsificacions que després es venien al mercat negre. Aquest fet va portar encara més escombraries a Kowloon, que ja de per si era un lloc poc higiènic degut a que els serveis municipals eren mínims.

La població no va deixar de creixer i s'estima que a principis dels anys 80 ja hi havia més de 33000 habitants, el que convertiría Kowloon en un dels llocs més densament poblats del món.

Finalment al Gener de 1987 es va decidir el destí de la ciutat emmurallada quan el govern va anunciar els seus plans de derrumbar-la. El procès no va començar fins al Març del 1993 i va acabar a l'Abril de l'any següent. El 1995 el Kowloon Walled City Park, un parc enjardinat, va obrir les seves portes.